15M a La Porxada: foc de camp o revolució?

Una de les característiques de totes les revolucions que s’han fet al llarg de la història ha estat la utilització, de la data en què es van iniciar, com a arma de difusió èpica del missatge que volien defensar. Així, ja fossin revoltes d’arrel progressista o conservadora, s’han gravat amb foc a l’inconscient de la història de la humanitat dates com el 25A (25 d’abril), en què Portugal va viure la Revolució dels clavells o el 18J (18 de Juliol), recordat per l’aixecament militar de Franco que va acabar amb la República espanyola.

El 15M, doncs, ja ha entrat a formar part del nostre món d’imatges, dates i símbols. Vol representar un alçament popular democràtic i tranquil en contra d’una manera de fer política, i d’un sistema econòmic injust, que condemna a les classes populars a viure sotmeses a les divines voluntats dels bancs. Alhora desconfia dels partits polítics tradicionals, els quals se’ls acusa de connivència amb el poder econòmic.

La ràbia es converteix en esperança

De forma cívica i empesos per la força que dóna Internet i les xarxes socials, milers de persones prengueren la madrilenya plaça del Sol durant el 15 de maig d’enguany per a fer sentir la seva veu i dir 'no' al sistema econòmic i polític actual. Inspirats en les revoltes sorgides als països del nord d’Àfrica, gent d’edats i orígens socials diversos, van aplegar-se per a donar a conèixer el seu malestar, la seva indignació. Naixien els indignats del 15M.

Tot i l’origen madrileny de tot plegat, pocs dies més tard a Barcelona i a altres poblacions catalanes, també es creaven concentracions semblants amb demandes similars. Els inicis van ser confusos i demolidors. Les imatges que mostraven els mitjans de comunicació amb una plaça del Sol plena de gom gom eren espectaculars; a més, s’hi afegia la tensió que determinats dirigents del Partit Popular generaven dient que aquelles concentracions eren il·legals i que només tenien la voluntat d’entorpir la campanya electoral de cara a les eleccions municipals del 22M.

Ordre, comissions, diversitat i assemblearisme

La força de la mobilització va arrossegar a molts i moltes a veure en aquelles concentracions un pas més de la lluita en favor d’un món més just. Arcadi Oliveras, dels pocs savis d’esquerres que queden al nostre país, s’afanyava a reconèixer la transcendència de la mobilització i aportava el seu saber per a donar arguments de pes en favor de les reclamacions que allà s’hi feien.

La imatge de joves i no tant joves compartint espai públic i discutint sobre política, l’encomiable organització i seny dels participants acampats, la voluntat de concentrar-se des del respecte i la no violència, aconseguien donar una imatge molt madura del moviment. D’aquí, que gent diversa (classes mitjanes i professionals liberals, treballadors i petits empresaris...) pogués veure amb bons ulls totes aquelles reivindicacions. D’aquí que, en definitiva, molta de la gent que se sent progressista trobés un nou motiu per a il·lusionar-se.

A Granollers; tendes, cassoles, bona voluntat i poc discurs

També a la capital del Vallès Oriental s’hi congregaren joves rebels que no volen creure que el futur el marquen els mercats financers i el gran capital. Seguint l’organització nascuda a Sol o a Plaça Catalunya, les comissions d’infreastructures, difusió o continguts començaren a funcionar. Durant tota una setmana s’han fet sentir i veure reclamant que un altre món és possible, però sense ser capaços d'unificar el discurs, crear una alternativa sòlida a l’actual sistema de partits i sense anar més enllà de les propostes genèriques que l’esquerra anticapitalista fa temps que explica.

L’estirada d’orelles d’Arcadi Oliveras als acampats de Granollers

Divendres passat, quan la concentració de Granollers ja feia una setmana que durava, Arcadi Oliveras vingué a la Porxada i hi exposà la seva visió. Molts i moltes dels presents no deurien quedar gaire contents de tot plegat: Oliveras els felicità per la revolta, però també i, sobretot, els instà a fer un pas més. A construir una alternativa possibilista i sòlida que aturi l’avenç de la dreta conservadora. Per això, ara cal ‘que ens posem a treballar’ digué el veterà activista. Els encoratjava a passar de la paraula als fets i a demostrar que les idees que han nascut durant aquests dies de passió revolucionària poden ser possibles. Perquè sinó, de res haurà servit tot plegat.

A Ítaca només s’hi arriba remant, companys i companyes!

Oliveras venia a dir que el moviment del 15-M no podia quedar en anècdota. I que la feina de debò comença ara. Venia a dir que el compromís és necessari però ho és més la capacitat de sumar, organitzar-se i saber arribar a més gent. Venia a dir, doncs, que potser a partir d’ara si volem canviar la política, haurem de fer política. El president de Justícia i Pau alertava així de la sensació que ha generat, sovint, l’acampada de la Porxada, en què senyores que dilluns passat firmaven a favor del moviment, el divendres següent, veient la deixadesa i el passotisme d’alguns dels manifestants ja deien: ‘però, que no treballen ni estudien aquesta gent que pugin estar-se tota una setmana estiragassats a la Porxada?’. Fora bo, doncs, que els acampats en prenguessin consciència. La revolta ha aixecat expectació i suport, però saber gestionar-ho és bàsic. Ara cal que la mateixa determinació que hem posat en ser capaços d’acampar arreu la posem en bastir projectes polítics d’esquerra engrescadors i realistes.

David Cid