Crònica sobre les turbulències nacionals a pocs dies de les eleccions
Mai com fins ara la variable de la qüestió nacional havia semblat arribar amb tant de pes específic en unes eleccions autonòmiques al Principat
Dijous, 18.11.2010. 05:00 h
( 6 vots )
Carregant
Deia el president de la Generalitat de dalt, José Montilla, que aquestes imminents eleccions al parlament de la comunitat autònoma catalana marcarien 'a tota una generació'. Això, com és evident, està per veure (també es deia que l'Estatut autonòmic vigent era el marc de referència per als propers vint-i-cinc anys i amb només cinc això ja està en qüestió), malgrat que sembla innegable que existeixen una sèrie de factors que les singularitzen per damunt d'altres conteses més anodines, com per exemple les de les tres majories absolutes consecutives pujolianes. AraVallès analitza amb aquest article la situació política de la mà de Roger Prims.
Les turbulències nacionals. Mai com fins ara la variable de la qüestió nacional havia semblat arribar amb tant de pes específic en unes eleccions autonòmiques al Principat. Esdeveniments recents com la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut, la consegüent manifestació del 10 de juliol d'enguany o la tirallonga de consultes sobre la independència celebrades i un mar de fons de dècades (esdeveniments internacionals inclosos) sense el qual no s'explicarien del tot esclats més recents i puntuals, han precipitat un estat d'opinió que es mostra impacient per aconseguir la independència política d'aquesta comunitat autònoma, encara que sigui deslligada de la resta de territoris del país i, segons com, al marge de la sort que aquells puguin córrer.
Amb una ERC a priori força desacreditada davant l'electorat independentista per la seva aposta tripartita reincident, i sense cap candidatura de l'Esquerra Independentista en la nòmina de les que concorren a les eleccions (i sense cap de les seves organitzacions, PSAN a banda, hagi apostat per donar suport a ningú), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Reagrupament (RCat) es presenten com a garants de l'independentisme insubornable amb una aposta, en ambdós casos, que es vol transversal: arribant a tota la ciutadania sense distinció de classe o d'adscripció ideològica més enllà de l'eix nacional i amb un marcat to d'iniciativa institucional.
I malgrat que són tres les forces que es proclamen independentistes (i que tampoc fóra del tot agosarat imaginar-les, amb diferents graus quantitatius de representativitat, a la Ciutadella un cop encetem la IX legislatura després de la mort de Franco), l'independentisme es podria quedar lluny dels 23 escons d'ERC del 2003 que, ara per ara, marquen el sostre d'aquesta sensibilitat política en la cambra autonòmica catalana. També podria succeir que el dilluns 29 ens llevéssim amb una única força explícitament independentista representada als seients i que SI i RCat reeditessin la situació viscuda en les primeres eleccions al Parlament quan els Nacionalistes d'Esquerra i el BEAN van quedar fora de l'hemicicle després de competir per un espai pràcticament calcat malgrat haver assolit, en conjunt, uns 60,000 vots (mentre que el Partido Socialista Andalús obtingué 2 escons per Barcelona amb uns 72,000 vots en total). O, per què no, amb una sorpresa majúscula traduïda en una representació més elevada del que es preveu.
Serà aquesta la contesa de la desafecció?
Fatigats i descreguts. Parafrasejant de nou el president Montilla, aquesta pot ser 'la contesa de la desafecció', un eufemisme que ha utilitzat la classe política per referir-se a l'allunyament de la ciutadania del batec de la política oficial (només constatant-ho i sense fer gala d'una autocrítica gaire lluent) en aquesta banda dels Països Catalans, malgrat que el fenomen es probablement extensiu a la resta de territoris del país. Prova d'aquesta fatiga davant del relat polític oficial es generen algunes dinàmiques particulars. D'una banda el ja conegut de l'abstenció, habitualment recordat només durant la jornada electoral i abandonat quan afluixa la febrada de les xifres. Difícilment se'n poden quantificar les múltiples motivacions, perquè a part de diverses (fins i tot contraposades), totes van a parar al mateix sac: abstenció activa, fatiga i/o tantmenfotisme.
Tanmateix, hi ha qui prefereix prendre la via del vot per expressar el descontentament que d'altres mostren en l'abstenció activa: els vots blancs i els nuls han crescut de forma significativa en les darreres conteses electorals, i malgrat que demostren una actitud crítica activa (bandejant els nuls involuntaris) acaben per esdevenir una xifra folklòrica a la qual, per ara, només hi paren atenció sociòlegs, politòlegs i historiadors.
Finalment, fruit d'aquest cansament i d'un sentiment de malfiança a bastament compartit hi ha una xifra rècord que acompanyarà aquests comicis: una quarantena de forces concorren a les eleccions (més de 110 llistes desglossant-ho per circumscripcions) que en bona manera reflecteixen aquesta voluntat de fer net amb el cromatisme polític tradicional. S'hi barreja populisme, voluntarisme benintencionat, apostes d'interès o, directament, un alt elevat component freak que engloba des de la candidatura personalista de Montserrat Nebrera, al Partido de los Pensionistas en Acción, passant, esclar, per la dreta populista xenòfoba d'Anglada i la florida força política d'Ariel Santamaria, la CORI (un esquema, aquest darrer, que es pot traslladar a Islàndia, on un partit d'aquestes característiques anomenat 'Millor' va guanyar les eleccions municipals a... Reikiavik). Caldrà estar atent, doncs, al comportament final que acaben per oferir totes aquestes variables.
Un pronòstic electoral molt difícil
Pronòstic difícil. Guanyarà CiU... com sempre, i sembla que cap partit dels actuals desapareixerà del Parlament. Ciudadanos que semblava tenir prou números en aquesta rifa resistirà (i potser fins i tot a l'alça) com és lògic si prossegueix l'avenç en el camí de l'alliberament nacional del poble català: una força que basa el seu discurs en la qüestió identitària bé ha de pescar, ni que sigui morralla, en una mar remoguda (un espai on cada vegada més també hi entren PP i PSC-PSOE). També el tripartit, en conjunt i per parts, va de baixa, mentre que el PP manté la seva franja.
Caldrà veure doncs quina força acabarà tenint Mas, quin és el vot ocult dels populars i, sobretot, si afegim nous actors al Parlament de Barcelona (pensant sobretot en RCat, SI i, vés a saber si també la Plataforma per Catalunya). Malgrat les enquestes (que grinyolen quan noves forces tenen opció d'entrar a la sala) sembla difícil pensar que el candidat més conegut per l'electorat del Principat (i pels espectadors que ens mirin d'allà on sigui) es pugui quedar fora jugant amb la marca amb què juga. I no parlo ara de Carmen de Mayrena, sinó de Joan Laporta.
Roger Prims
Amb una ERC a priori força desacreditada davant l'electorat independentista per la seva aposta tripartita reincident, i sense cap candidatura de l'Esquerra Independentista en la nòmina de les que concorren a les eleccions (i sense cap de les seves organitzacions, PSAN a banda, hagi apostat per donar suport a ningú), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Reagrupament (RCat) es presenten com a garants de l'independentisme insubornable amb una aposta, en ambdós casos, que es vol transversal: arribant a tota la ciutadania sense distinció de classe o d'adscripció ideològica més enllà de l'eix nacional i amb un marcat to d'iniciativa institucional.
I malgrat que són tres les forces que es proclamen independentistes (i que tampoc fóra del tot agosarat imaginar-les, amb diferents graus quantitatius de representativitat, a la Ciutadella un cop encetem la IX legislatura després de la mort de Franco), l'independentisme es podria quedar lluny dels 23 escons d'ERC del 2003 que, ara per ara, marquen el sostre d'aquesta sensibilitat política en la cambra autonòmica catalana. També podria succeir que el dilluns 29 ens llevéssim amb una única força explícitament independentista representada als seients i que SI i RCat reeditessin la situació viscuda en les primeres eleccions al Parlament quan els Nacionalistes d'Esquerra i el BEAN van quedar fora de l'hemicicle després de competir per un espai pràcticament calcat malgrat haver assolit, en conjunt, uns 60,000 vots (mentre que el Partido Socialista Andalús obtingué 2 escons per Barcelona amb uns 72,000 vots en total). O, per què no, amb una sorpresa majúscula traduïda en una representació més elevada del que es preveu.
Serà aquesta la contesa de la desafecció?
Fatigats i descreguts. Parafrasejant de nou el president Montilla, aquesta pot ser 'la contesa de la desafecció', un eufemisme que ha utilitzat la classe política per referir-se a l'allunyament de la ciutadania del batec de la política oficial (només constatant-ho i sense fer gala d'una autocrítica gaire lluent) en aquesta banda dels Països Catalans, malgrat que el fenomen es probablement extensiu a la resta de territoris del país. Prova d'aquesta fatiga davant del relat polític oficial es generen algunes dinàmiques particulars. D'una banda el ja conegut de l'abstenció, habitualment recordat només durant la jornada electoral i abandonat quan afluixa la febrada de les xifres. Difícilment se'n poden quantificar les múltiples motivacions, perquè a part de diverses (fins i tot contraposades), totes van a parar al mateix sac: abstenció activa, fatiga i/o tantmenfotisme.
Tanmateix, hi ha qui prefereix prendre la via del vot per expressar el descontentament que d'altres mostren en l'abstenció activa: els vots blancs i els nuls han crescut de forma significativa en les darreres conteses electorals, i malgrat que demostren una actitud crítica activa (bandejant els nuls involuntaris) acaben per esdevenir una xifra folklòrica a la qual, per ara, només hi paren atenció sociòlegs, politòlegs i historiadors.
Finalment, fruit d'aquest cansament i d'un sentiment de malfiança a bastament compartit hi ha una xifra rècord que acompanyarà aquests comicis: una quarantena de forces concorren a les eleccions (més de 110 llistes desglossant-ho per circumscripcions) que en bona manera reflecteixen aquesta voluntat de fer net amb el cromatisme polític tradicional. S'hi barreja populisme, voluntarisme benintencionat, apostes d'interès o, directament, un alt elevat component freak que engloba des de la candidatura personalista de Montserrat Nebrera, al Partido de los Pensionistas en Acción, passant, esclar, per la dreta populista xenòfoba d'Anglada i la florida força política d'Ariel Santamaria, la CORI (un esquema, aquest darrer, que es pot traslladar a Islàndia, on un partit d'aquestes característiques anomenat 'Millor' va guanyar les eleccions municipals a... Reikiavik). Caldrà estar atent, doncs, al comportament final que acaben per oferir totes aquestes variables.
Un pronòstic electoral molt difícil
Pronòstic difícil. Guanyarà CiU... com sempre, i sembla que cap partit dels actuals desapareixerà del Parlament. Ciudadanos que semblava tenir prou números en aquesta rifa resistirà (i potser fins i tot a l'alça) com és lògic si prossegueix l'avenç en el camí de l'alliberament nacional del poble català: una força que basa el seu discurs en la qüestió identitària bé ha de pescar, ni que sigui morralla, en una mar remoguda (un espai on cada vegada més també hi entren PP i PSC-PSOE). També el tripartit, en conjunt i per parts, va de baixa, mentre que el PP manté la seva franja.
Caldrà veure doncs quina força acabarà tenint Mas, quin és el vot ocult dels populars i, sobretot, si afegim nous actors al Parlament de Barcelona (pensant sobretot en RCat, SI i, vés a saber si també la Plataforma per Catalunya). Malgrat les enquestes (que grinyolen quan noves forces tenen opció d'entrar a la sala) sembla difícil pensar que el candidat més conegut per l'electorat del Principat (i pels espectadors que ens mirin d'allà on sigui) es pugui quedar fora jugant amb la marca amb què juga. I no parlo ara de Carmen de Mayrena, sinó de Joan Laporta.
Roger Prims
2198 lectures
Un comentari
Imprimir
Enviar
