Segon i variat tast d'autors

Delên és una de les novetats dins la música feta en català i arriba de ses illes. Quim Torres i Len Mesquida es reparteixen a parts iguals una proposta que es suma a l'onada de pop que vivim els últims anys. Amb el disc Sa Roba Estesa (Música Global, 2009) comencen a fer-se un lloc entre festivals i cicles del Principat. Pop tranquil, de diumenge a la tarda o dilluns al matí, o com van dir ells mateixos, pop de Gener. Les dues veu s'alternaven dibuixant paisatges que anaven des de l'Aigua fins a l'Aire o els Camps de Flors. També connectaven amb la part més íntima amb cançons com Crid o No m'has trobat. També reivindiquen una manera de viure més senzilla i conscient amb Cuidarem lo que tenim o Vull perquès, la cançó final que es van atrevir a estripar. Amb l'acompanyament d'una bateria tocada amb tota la sensibilitat, el contrapunt d'un violí a voltes psicodèlic i a voltes subtil, i el suport d'un violoncel que no trobem a propostes semblants, Delên va aconseguir crear atmosferes que et fan aturar la vida. Molt propers a Damien Rice, Quim Torres i Len Mesquida tenen camí per endavant.

Diversió dalt l'escenari de la Sarau
Carles Carolina és actitud; sap el que vol, perquè és l'ego d'un músic inquiet. La Increïble Història de Carles Carolina serà una de les sorpreses de la programació d'enguany, perquè entre tant pop, el rock d'autor d'aquesta aventura s'agreix. Amb una sola cançó, i amb tot el respecte, va trencar l'atmosfera de Delên per convertir la Sarau en una mena de festa elegant on tots anàvem vestits amb xandall. Van treure el cap no fa gaire amb Ensaladilla (2009, Música Global), sense fer soroll i en certa manera eclipsats per les bandes de pop que tenen més ressò. Carles Carolina s'atreveix a pujar a l'escenari i sacrificar la perfecció per la diversió. Una guitarra elèctrica diabòlica, un trompetista amb braç de tennista, un piano entregat a la causa i els que sempre ho aguanten tot, el baixista i el bateria, són la banda que et fan moure el cos i que posats al reproductor de música, i aquest enganxat a les orelles, no et fan caminar, sinó saltar. Un homenatge a Joan Miquel Oliver: Pop és poc, un cançó d' onomatopeies: En Pau vol fer net i tres cançons que líricament mostren el que és Carles Carolina: Anar fent, Ensaladilla i La Increïble història de Carles Carolina van ser les més animades i van fer aparèixer molts riures entre el públic per unes lletres poèticament curioses.

Si volguéssim aconseguir que Carolina marqués un gol, el podríem situar al centre d'una davantera formada pels Mazoni i Quimi Portet. Carles Carolina és una agradable sorpresa que en directe guanya, que cau bé i que dissabte va fer oblidar la setmana anterior i, en conseqüència, va guanyar-se la parròquia vallesana. El concert d'aquest cap de setmana va tornar a demostrar que més enllà del possible ressò mediàtic que puguin aixecar bandes com Manel, els Amics de les Arts o Joan Miquel Oliver, i de les ganes que tenen alguns de classificar l'escena actual catalana, aquesta té prou fruits com per agradar a qualsevol paladar. La setmana vinent: Esteve Felipe i Menaix a Truà.

Joan Gener Barbany

Delên i la Increïble història de Carles Carolina.
Divendres 22 de gener de 2010.
Sala Sarau, Cardedeu.