"S'hauria de perdre la por a parlar sobre els drames de la Guerra Civil"

Eloi Vila, periodista de Sant Esteve de Palautordera, presenta Cartes des del front. Després de dues novel·les, L'any del senyor i Una paraula de més, l'escriptor reuneix ara les cartes dels testimonis que van viure la Guerra Civil al front. Drames i il·lusions d'uns joves que van deixar-ho tot i que serveixen per explicar avui el decurs de la guerra que ha marcat a generacions senceres. -per Cristina Fernández.

-Després de publicar dues novel·les, què t’ha portat a fer un llibre de recull de testimonis –i a més, sobre la Guerra Civil?
-La idea va sorgir de l’editorial (Ara Llibres); volien fer alguna cosa amb cartes i, en converses amb ells, vaig suggerir que darrere de les cartes hi havia d’haver alguna història, per tal que tinguessin força. Llavors em van proposar de fer-me’n càrrec, també des de l’editorial m’ho van plantejar perquè sóc periodista i el gènere de la no ficció no m’és aliè.
 
-Com ha estat el procés de recollir les cartes, que al cap i a la fi és documentació privada de les persones que van estar al front?
-Ha estat molt intens i hi ha hagut molta feina. Primer, vam engegar una campanya des de Sàpiens per tal que tothom que ho volgués es pogués posar en contacte amb mi per explicar-me la seva història. Va ser un punt de trobada i de recollida de molt material. Llavors, però, calia estirar el fil d’aquelles històries perquè darrera de qualsevol carta hi pot haver una gran història de vida.
 
-Quant material has pogut reunir?
-Tinc vora de 150 cartes.
 
-En quant de temps?
-En un intens any de treball.
 
-Creus que cal fer memòria i que aquests testimonis no es perdin?
-De la Guerra fa més de 70 anys, així que d’aquí a poc temps ja no quedaran testimonis vius que la puguin explicar, a més els republicans van ser els vençuts i les seves vides es van silenciar al llarg de molt temps.
 
-Amb quina voluntat has escrit aquest llibre?
-Per una part, per ajudar a què els republicans, que van patir una forta repressió, perdin la por d'explicar els seus casos, ja que en algunes ocasions ni els mateixos membres de la família actualment tenien coneixement d’una realitat familiar com era tenir algú al front. Per una banda el llibre vol ajudar a superar la por dels vençuts, i per l’altra també ajudar a aquells familiars que han compartit la seva història per saber-ne més coses, per descobrir què va passar.
 
-Què has après com a escriptor i periodista al trobar-te amb els drames personals que expliquen el decurs de la Guerra Civil a Cartes des del front?
-T’adones de com va haver-hi gairebé un milió de joves que van deixar a casa els somnis, les il·lusions, els fills, els pares, les dones, tot el seu futur per anar a una merda de guerra a lluitar...
 
-I, els lectors, que voldries que se n’emportessin?
-M’agradaria transmetre que darrere la fredor de les dades que tenim sobre al Guerra Civil, quan es parla de les batalles, etc, hi veiessin persones. Que hi havia homes i dones que vivien aquest drama i que encara hi ha ferides obertes a moltes llars, 70 anys després.
 
-Explicar un episodi històric com és la Guerra Civil a través dels drames personals, és una bona manera per tal que arribi a tothom?
-Sí, perquè la gent posa cara a la història. En el fons és periodisme en estat pur, el fet d’explicar la història així.
 
-Has volgut defugir un posicionament polític explícit en elaborar el llibre?
-Tot i que jo defenso que la República era el govern elegit democràticament i el que hi va haver va ser un cop d’Estat que va derivar en guerra, en aquest cas volia apropar-me a les històries humanes, independentment de quins fossin els pensaments polítics.
 
-Els testimonis, però, són republicans.
-Sí, perquè á més que Catalunya va ser zona republicana, també m’he trobat que aquí costa mot d’admetre el passat franquista. Les mateixes famílies que tenien un membre que havia estat al costat del franquisme, m’han demanat després que no ho fes públic. Els republicans, a més, són els testimonis que no han tingut veu.
 
-Hi ha alguna carta que t’hagi colpit especialment?
-Hi ha moltes històries, però la de Francisco Bondia té molta força perquè es tracta de les últimes cartes que va escriure a la cel·la de la presó de Lleida abans de ser afusellat l’any 1940, acusat de crims que no havia comès. Les paraules de comiat a l’esposa i els fills encara fan plorar el fill gran, Leandro de 81 anys, quan recorda les visites a la presó i les cartes.  
 
-Creus que falten en aquest país maneres d’explicar la Guerra Civil que tendeixin a la reconciliació?
-Jo no tinc cap intenció de reconciliar allò que és irreconciliable, però sí que penso que els que són encara vius haurien de pagar pel que han fet, dels dos bàndols, tot i que és clar que les proporcions no van ser les mateixes. M’agradaria que no fes tanta por, que la gent pogués desenterrar els seus morts i donar-los una sepultura digna. Les altres generacions ja ens hem anat respectant, però els que van cometre crims, que els paguin.
 
-De cara al futur, tens pensat tornar a les novel·les, o potser continuar amb aquest projecte?
-La meva intenció, si tot funciona bé, és continuar amb les cartes, ja que tinc molt material. Tot i així, també tinc una novel·la començada que gira entorn la fragilitat de les conviccions i el món del periodisme.