"L'skijoring és un esport de risc, perquè depens de com es comportin els gossos"

Louise Brown arriba a l’entrevista amb el seu principal seguidor, en Tom. Ja la va acompanyar quan tenia set mesos i la seva mare va participar per primera vegada a la Pirena 2010. Aquest proper diumenge, la Louise es tornarà a calçar els esquís per competir de nou, i l’acompanyarà també la seva família. La Pirena porta bons records a l’esportista britànica establerta a Sant Celoni, per això hi torna. Aquesta vegada no ha trobat patrocinadors, però no es desanima. D’això i de què és l’skijoring, disciplina que ella practica, n’hem parlat mentre en Tom jugava amb els cotxes de joguina que la seva mare porta a tot arreu. per Cristina Fernández

-L’skijoring és un esport que es practica amb dos gossos que estiren la persona, calçada amb uns esquís. I és també la disciplina per la qual competeixes a la Pirena 2012, d’on et ve aquesta afició?
-Sempre m’ha agradat la muntanya i, a més, tinc dos gossos, així que un dia vaig començar a fer canicross, la competició amb els gossos, i després algú em va parlar de l’skijoring. Així que vaig decidir provar-ho. Em va semblar una passada, vam lligar els gossos al cinturó i ens va agradar tant que vam pensar que podríem participar en una cursa així.
-Al 2010 va participar per primera vegada en la travessa pels Pirineus, la Pirena. Què va significar?
-Sempre ho havia volgut fer. Ho estava preparant quan em vaig quedar embarassada d’en Tom, així que a l’any següent, el 2010, vaig pensar o ara o mai. I ho vaig fer. Va ser una il·lusió acomplerta i va ser millor del que m’esperava. No és només una competició, sinó que tothom s’ajuda per arribar a la meta. Això és molt bonic.
-Com és l’entrenament per competir?
Al setembre començo l’entrenament amb els gossos, els lligo al manillar de la bici i anem al bosc tres o quatre cops per setmana. El meu entrenament, és córrer i fer exercicis amb l’el·líptica, però no és tant dur perquè ja estic en forma. No hi ha res com anar a la neu de veritat per entrenar amb els gossos.
-Els animals pateixen amb la competició?
-Al contrari, es diverteixen molt. El primer any tenia por pels gossos, però quan van començar estaven molt frescos. No guanyen, van al seu ritme perquè són gossos domèstics, no de competició. Però, si els entrenes bé, aguanten i arriben a la meta. Tenen bon fons. No vull pas comprar altres gossos, vull competir amb els meus.
-Respecte de la Pirena d’aquest any, què esperes aconseguir?
-Al 2010 vaig arribar última, així que espero superar aquesta marca. Sé que hi ha més gent del meu nivell aquest any, així que espero millorar. Però, la veritat, el que vull és arribar i el més important per mi és passar-ho bé. Gaudir de l’ambient acollidor i familiar de la Pirena, on hi he fet molts amics és molt important.
-Quina és l’etapa més dura que ha hagut de superar?
-La primera etapa, la sortida de 2010 va ser dura perquè tot estava glaçat. A més, els gossos surten molt ràpid i és perillós. Hi ha una altra part on els gossos s’ajunten i pensen que és la meta, llavors és difícil fer-los entendre que han de seguir, que la cursa no s’ha acabat, però en general, hi ha més cansament mental que físic.
-Es pot considerar un esport de risc l’skijoring?
-Sí, sobretot perquè els animals van molt ràpid i tu depens de com ells es comportin, a vegades s’emocionen i van més ràpid o s’espanten. En els entrenaments per aquí Sant Celoni, una vegada, va aparèixer un senglar i els gossos van començar a perseguir-lo, a vegades poden reaccionar com no t’ho esperes. També hi pot haver accidents, per això per mi el casc és molt important.
-Què li aporta competir a la Pirena?
-M’agrada l’adrenalina i competir. A més, són dues setmanes a la neu on només has de pensar en el teu esport preferit. L’ambient familiar, acollidor, em va sorprendre molt per això hi vull tornar. Vaig començar amb l’atletisme, però amb l’skijoring sóc més lliure i estic més tranquil·la.