'Reinventar allò popular i reivindicar el ball i la festa sempre ha estat el nostre plantejament'

La Troba Kung-Fu ha iniciat aquest 25 de febrer la gira de presentació del seu segon disc, 'A la panxa del bou' (2010). Al grup vallesà, els concerts estiuencs no els van treure les ganes de tocar les noves cançons en la proximitat de les sales de concerts de 13 municipis catalans. El seu líder, el vallesà i garriguenc Joan Garriga, vincula la 'Gran nit de ball' que prometen amb la defensa del ball, la berbena i la festa com una cosa 'necessària i profunda'. Radicalment en contra dels pavellons -'indignes per fer música'- i molt a favor de les places de poble, Garriga rememora els dies de 'Dusminguet' i confessa que durant un temps li va costar pensar en fer música sense aquell grup, pioner del so mestís a Catalunya, i tot un referent musical a la nostra comarca. La Troba Kung-Fu oferirà dos d'aquests concerts festius al Vallès Oriental: el 15 d'abril a l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i el 3 de juny a la carpa del Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera, com a cloenda de la gira i del ball.

'A la panxa del bou' és un dels 10 millors discs catalans del 2010, segons la revista Enderrock. Quin valor li dones a aquest èxit, venint d'un grup de música popular?

Les bones crítiques sempre ajuden. Pel fet de fer música popular depenem molt de l'acceptació del públic. Aquest disc ha tingut en segons quines coses més bona crítica que el primer i a la inversa, però al final el que vols és que arribi a la gent. Ara tot va molt ràpid, hi ha molta immediatesa en fer arribar les coses a la gent, però en canvi els discs van molt més lents i tenen una vida més llarga, perquè difícilment algú es compra un disc sencer.

La tirada d'aquest disc és inferior als que editàveu amb Dusminguet...

Sí, molt inferior. Amb Dusminguet varem editar amb multinacional, per la distribució, la promoció... Amb la Troba és molt diferent, però amb la multinacional mai acabaves de saber molt bé el volum real de vendes, perquè s'inflaven les xifres de sortida, es deia que havies venut més perquè creaves expectativa, les botigues reaccionaven, era notícia... Això és un joc que ara mateix ni podem ni ens interessa fer, ningú ens faria cas. Els números són molt més clars.

Potser hi ha menys pressió doncs a l'hora de fer un disc?

Pot ser. El que passa és que tots els músics del grup venim d'una manera de fer l'ofici on el disc era molt important (ara m'ho plantejo). Però a mi em segueix agradant fer-los perquè és com una pel·lícula, i per tant la pressió me la poso a mi mateix. M'hi va la vida quan en faig un. I això segueix igual.

Després de Dusminguet tenies por de fer un conjunt que s'hi assemblés massa?

El que em costava molt era imaginar fer música sense Dusminguet. Pensava que em costaria trobar una cosa per defensar, per explicar a la gent. Dusminguet anava més allà de les cançons, era una manera de viure, de plantejar-me la vida. Però quan vaig començar una altra cosa, s'alimentava per ella mateixa, i per tant la pressió no la vaig notar.

La 'Rúmbia' és la vostra aportació a la música popular? Què és la Rúmbia'?

El concepte se'l va inventar un holandès anomenat Ernesto Americ, que té una cantina mexicana a una ciutat que és diu Litard, a Limburg, una regió entre Holanda, Alemanya i Bèlgica. Un dia es va equivocar i va dir que fèiem 'rúmbia', i de l'error en va fer virtut i fins i tot va fer unes samarretes que portaven aquest nom... Ens va fer gràcia, i està ben aconseguit, perquè és veritat que fem mescla de rumba i cúmbia. El que passa és que no només fem Rúmbia, ja que toquem altres gèneres.

Amb 'Clavell morenet' vau fer una gira per Amèrica i Europa. Ara, però, començareu una gira local, 'Gran nit de ball', en sales catalanes.

Doncs sí, aquesta primavera ens l'hem reservat per fer concerts en sales de Catalunya. Varem treure el disc el 2010 i varem poder presentar-lo en festivals i concerts d'estiu, però era un format de grans escenaris que t'obliguen a utilitzar un llenguatge molt grandiloqüent. Amb les sales tens un plus de proximitat que fins ara no havíem pogut presentar les cançons així. Ens venia molt de gust fer una gira de sales aquí.

La 'Gran nit de ball' remet a anys enrere, o als pobles més petits... La idea és defensar coses que s'han perdut?

De fet el que fem és reivindicar el que sempre hem fet. Crec que el plantejament sempre ha estat reinventar allò popular i reivindicar el ball, la verbena i la festa com una cosa no només sana i sinó necessària i profunda i interessant. Amb aquesta gira el que volem és fer una bona festa i allargar-la quan més estona i més intensa millor. Aquesta és la pretensió, ja veurem si ho aconseguim.

Allà on heu tocat fora de Catalunya i l'estat espanyol heu tingut bona acollida. A què ho atribueixes?

Ens ha anat bé sempre. L'avantatge respecte altres tipus de propostes és que fem música per ballar, amb l'únic risc que no balli ningú (llavors és un desastre). L'altre motiu és que penso que, a fora, la gent està molt acostumada a escoltar música molt diferent. També al món anglosaxó, on el rock predomina i gairebé és tradició, estan encantats d'escoltar altres propostes; és una virtut que tenen. Això aquí no passa, som molt més tancats i necessitem molts més referents, sentir-nos identificats amb un tipus de música, un estil que ens va o ens és còmode... A més, no sé si és per herència catòlica o què, però aquí sembla que fer una festa signifiqui cremar-ho tot. Llavors la música es converteix en soroll, la festa en delinqüència... D'altra banda, malgrat les places dels pobles que tenim, a les festes majors envien la música a les afores. Els pavellons són llocs indignes per fer música. Els teatres, els ateneus estan desapareixent per aquests espais col·locats a les afores dels pobles. A les places hi ha un altre ambient, hi ha públic de totes les edats, tothom es troba...

Et planteges un projecte en solitari?

Sempre he pensat que els bons músics i les bones bandes funcionen millor quan més autosuficiència hi ha. Amb això sempre m'he trobat una mica limitat, he necessitat de banda perquè a vegades no he pogut defensar les cançons jo sol, i a vegades les cançons han de funcionar per si soles , despullades. Penso que amb això soc limitat i m'agradaria millorar en aquest aspecte, ser millor artista. Sí que m'agradaria poder tocar sol amb l'acordió, però penso que això és independent dels projectes de les bandes, que també s'ha de poder fer. De fet, com més ho facis més fàcil és trobar-te amb altres músics, viure moments interessants amb ells i més senzill comunicar-te amb els musics amb què més et veus.

ACN