'S'ha perdut l'ocasió de fer una gran reforma a la Plaça de la Corona'

Pere Diumaró, en Peret per tothom, o en Peret de la Taverna pels més nostàlgics encara, ens atén a casa seva, en una de les cantonades de la Plaça de la Corona. Fa molt bon dia, i això encara ajuda més a què ens mostri amb molt d'orgull el lloc on ha viscut sempre, 'de tota la vida'. És el lloc, a més, on ha jugat, on s'ha fet gran, on ha fet i ha tancat negocis, i on ha construït una família. Fa molts pocs dies que en Peret va presentar en societat un llibre que és la feina de tot un any d'investigació, de preguntar, de mirar encuriosit els arxius del padró i de la ciutat. El passat 15 de gener va poder oferir, al Museu de Granollers, aquest recull que retrata uns quants anys de vida de la història de la Plaça que l'ha vist néixer: La Plaça de la Corona...un passat molt present (2011). I el llibre és un recull de fotografies, d'anècdotes i de noms que ja és tot un best-seller. A la Gralla n'esperen la segona edició amb candeletes: la gent l'ha rebut molt i molt bé. Tant és així, que en Pere Diumaró ja treballa en un segon volum. Però el motiu d'aquesta entrevista és, de moment, el primer llibre, el que ja està a la venda, i que parla de la seva Plaça.

Per què ha fet aquest llibre?
Tal com explico en el pròleg, l’he fet com a memòria de tota la gent que ha viscut aquí a la Plaça de la Corona. Gent a la qual he vist i he conegut, i amb qui també he conviscut.

Al llibre només parla de la gent que ha conegut, que ha vist amb els seus propis ulls...
Sí, de tota la plaça. Començant per Can Bigues i acabant a Cal Canut. Cal Baster, Cal Notari, etc. I sí que és un exercici de memòria, perquè a la nostra edat ja no en quedem gaires. I els nous veïns, tots aquells que van venint, evidentment, no ho coneixen. Per això crec que calia fer un llibre així.

De fet, podríem dir que quest és un llibre de ‘memòria històrica’, pura i dura, de manera ben clara.
Sí, sí. És un llibre que s’ha fet per recordar i recollir el record de tota aquesta gent.

Per fer el llibre ha tingut la col·laboració dels veïns. Dels que encara hi són, tots l’han volgut ajudar.
Sort n’he tingut! Primerament, els vaig emprenyar preguntant els noms. Pensa que he hagut d’empaitar a molta gent. Després, els vaig emprenyar pels cognoms. Però mira, també he hagut de fer algunes excursions al padró municipal, perquè tu pots saber un nom o un cognom, però no tots. I vaig haver de fer feina d’investigació, de mirar, de ser curiós, i de preguntar. Ah! I després vaig emprenyar els veïns per les fotografies! Un munt de fotos!

Però la gent va tenir molt bona resposta, oi?
M’han atès molt bé i m’han donat tota la informació que he demanat. Amb les fotografies ha estat magnífic. Els veïns m’han deixat mirar, fins i tot, les capses de sabates. I, anar mirant, hi he trobat fotos que feia anys que no veien o que no trobaven. Al llibre, al final hi ha 2 o 3 fotos per famílies. I vaig haver de fer molta tria, ja que en tenia fins i tot massa!

I el llibre, exactament, per la gent que no va poder assistir a la presentació que va fer al Museu, com és?
És un llibre que està dividit en tres parts. En una hi trobaran totes les famílies i persones que van viure a la Plaça de la Corona amb les fotografies corresponents. En una altra part hi trobaran els actes que es van fer a la plaça, tot el que s’havia fet. I la tercera part, tota una qüestió d’anècdotes i fets puntuals. Jo mateix he descobert coses que desconeixia, i l’hemeroteca m’ha ajudat molt a poder-ho descobrir.

Coincideix que el llibre surt en un moment en el qual la Plaça de la Corona ha patit molts canvis. Com veu el futur d’aquí uns anys en aquesta plaça que vostè ha viscut i ha retratat en el llibre? Com se l’imagina? Creu que continuarà sent com era?
Jo aquí hi he viscut moltes coses i fets. Recordo de la plaça, molt vagament, quan passava pel mig la carretera. Però jo sempre l’he vist rodona, amb el monument. Després, van tirar a terra el monument i en van fer un altre, també van fer-hi cavallitos, teatrets per la Festa Major de setembre, etc… He anat vivint moltes coses, i ben diferents. L’última reforma va ser quan es va tornar a obrir la carretera i es va escurçar la rotonda per a què aparquessin els cotxes. Hi cabien 80 vehicles. I ara, he viscut l’última reforma, aquesta, una plaça totalment pensada per als vianants i sense cotxes.

I li agrada?
La veritat? No gaire. A veure, l’espai és fantàstic, i ningú no ho nega. Molt bé. Diuen que és tan gran com la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Però mira, el que és el mobiliari i els acabats, a mi no m’acaben de fer el pes.

Tothom sembla coincidir en que no és gaire maca, no és pas l’únic que hi veu un gran concepte i una execució força 'justeta'…
Mira, penso que s’ha perdut una gran ocasió per fer una cosa amb cara i ulls, i crec que s’hagués pogut fer millor amb els mateixos diners. Però, en fi. Ja està fet.

Com veu l’ambient de la Plaça?
Doncs molt bé, magnífic. Els veïns els veig contents. Jo mateix, ara dic que no puc dormir, perquè no sento res de res. Ni cotxes ni botzines, ni res que em destorbi. Tot és massa tranquil! Però sí, l’ambient de la plaça és magnífic. Cada dia hi ha gent a les terrasses, sempre hi ha moviment. La plaça, com la carretera, han guanyat molt. Pots parlar tranquil, no fas nosa mai, i ara tot és més viu. I es demostra cada divendres, dissabte i diumenge. Sembla la fira de l’Ascensió!

Potser és un canvi generacional: l’ambient que no hi ha a l’Ascensió en l’actualitat, ara és aquí.
Sí, això sembla. Ara això ha canviat, no és com era. L’Ascensió abans eren unes festes que feien goig.

I què en pensa de les reformes previstes al carrer Girona?
Ja fa molts anys que volíem fer-ho tipus passeig. Es preveia fer el carrer tipus Rambla de Catalunya. Això fa molts anys, quan es va treure el tren del centre. Però mira, es va creure necessari fer una via de circulació pels cotxes i així es va fer. I ara volen treure un carril per evitar la doble fila, diuen.

Per acabar, vostè que ha vist molts Granollers al llarg dels anys, com veu Granollers ara? El veu bé?
Jo enyoro aquell Granollers on no hi havia les franquícies. Enyoro quan hi havia en Prades, el de Can Pons, el dels comestibles, el de la Bohèmia, el del bar Quico, a can Serra forner, can Botey, el sabater, la granja Marinet, en Torrejón, can Brustenga, en Masjoan el tintorer… Jo enyoro això. Ara vas a Nova York o a Suïssa i veus el mateix. Granollers se’ns va desfent. Les franquícies són egoistes. Perquè allà ningú és ningú. Preguntes per col·laborar i el treballador de torn et diu que ell no en sap res. A més de ‘prendre’ clientela, són egoistes perquè no reverteixen el benefici amb la ciutat. Això veig que no va bé, i m’agradaria que fos diferent. I com acabarà tot això? Doncs no ho sé, francament.

Esperem que acabi bé, com tots els bon llibres. I endavant amb la memòria històrica, pura i dura, tan necessària per no oblidar allà d'on venim i allà on anem.