"A les institucions d'aquí hi ha instal·lada una burocràcia cultural que no fa cap bé"

Agustí Coromines és un dels realitzadors més consolidats del Vallès, amb una obra que sempre ens ofereix un afegitó especial, que sempre va molt més enllà de la qualitat fílmica o de l'exquisitesa realitzadora. Coromines té ja una àmplia filmografia, consolidada, compromesa i molt coherent amb una manera, no només de fer pel·lícules, sinó d'entendre la vida. Ara es troba presentant el seu darrer documental, una interessant visió sobre l'evolució temporal a la vida d'un poble molt particular, Amayuelas. És per això que comencem la conversa amb una pregunta sobre els perquès de tot plegat.

Com apareix la idea d’aquest documental i de quines motivacions parteix?
Tot comença l’any 2007, quan em fan una proposta de fer un documental sobre Paulo Freire, que per mi és un referent educatiu i un dels pares dels moviments alternatius al Brasil. Però només em donaven 2 mesos per fer el documental, i jo vaig dir que necessitava, com a mínim, 2 anys. Vaig dir no a aquest projecte vinculat a la figura de Paulo Freire, però en canvi hi havia experiències a nivell estatal que m’interessava molt desenvolupar, com era el cas d’Amayuelas. I em vaig centrar en l’experiència d’aquest lloc, un poblet de Palencia que trobava molt interessant a nivell documental per la història i per l’impacte social. De fet, aquest tipus d’històries són les que m’interessen.

Sabem que Amayuelas és un cas molt particular. Com vas estructurar el cas i el documental?
La primera part reflecteix com s’ha anat construint el poble. Un poble abandonat, que s’ha de començar pràcticament des de zero. Però és evident que el projecte de poble no pot ser utòpic, ha de ser productiu, perquè s’hi ha de viure, al cap i a la fi. I m’agrada molt aquesta responsabilitat adquirida pel seus habitants, la coherència. Totes les accions fetes són sostenibles amb la natura. I tots els projectes que s’hi desenvolupen són coherents amb aquest pensament.

De quins projectes parles?
Hi ha projectes de ramaderia ecològica, projectes de recuperació d’espècies animals, l’horta ecològica, hi ha tot l’anomenat ‘filtre verd’, un filtre de depuració d’aigües que la legalitat permet en els pobles de menys de 1000 habitants.

I com van crear aquest poble del no-res?
La història és molt bonica, és l’exemple de com un poble abandonat pot ser repoblat de manera conseqüent i intel·ligent. Ells mateixos es van construir les cases, amb el mètode tradicional de construcció, amb fang, palla, etc. Per poder fer tot això van tenir, també, el suport del col·legi d’arquitectes de Valladolid i l’ajuda d’una empresa de jardineria que compta amb gent discapacitada de la zona. I totes les cases funcionen amb energia solar i amb les formes tradicionals de calefacció pròpies de Castella. De fet, la segona part del documental parla de com Amayuelas no vol ser una ‘eco-aldea’, un poble tancat en ell mateix, sinó que volen incidir en el benestar de la zona. Es volen comprometre amb l’entorn.

El documental parla d’un tema social molt interessant. Vas voler reflectir això, més enllà de la reconstrucció de la vida al poble mateix?
Sí. I, de fet, aquí va a parar la tercera part. Els seus problemes en aquest moment són ‘globals’, no són exclusius d’ells ni del poble. Actualment, estan incorporats en tota mena de xarxes, a nivell internacional. Una d‘elles, per cert, la Via Campesina…

I què és la Via Campesina?
Mira, per mi, actualment, la Via Campesina és de molta importància. Jo vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar en Chomsky fa dos anys. Sense jo comentar-li res, ell em va dir que la Via Campesina era la Primera Internacional de debò, l’autèntica. Que aquesta abarcava gent de tots els continents, i no només europeus. És una Internacional a nivell global. La Via Campesina és una xarxa d’associacions que aglutina 200 milions de camperols de tot el món. I segurament no n’has sentit a parlar mai, és un tema desconegut i silenciat pels mitjans. Ningú no en parla.

Deu ser que no interessa o, potser encara pitjor, que no interessa dir-ho.
Segurament. A Amayuelas s’ha creat la Universitat Rural Paulo Freire, que en aquests moments té 15 seus a l’estat espanyol. Un altre tema silenciat. Aquesta universitat intenta recuperar i posar al dia els coneixements que s’han perdut amb l’expansionisme dels anys 70.

Això de la societat, del model de vida, com ho trasllades a un llenguatge cinematogràfic? Sembla que el temps ha de tenir una importància fonamental.
Doncs sí, has tocat un tema clau. Mira, aquest documental té un gran avantatge i un gran inconvenient, i és que no hem rebut cap mena de subvenció.

Creus que no hi ha cap subvenció per aquest lligam econòmic i de model de societat que defensa Amayuelas?
No, (riu). La subvenció està en mans d’uns quants lobbys de poder i empresarials als quals no interessen aquesta manera de fer cine. No és tant el tema, sinó el model, la manera d’explicar-ho. Com deia, això porta avantatges i inconvenients. Però almenys, i t’ho asseguro, he pogut treballar amb molta llibertat. I gràcies, en part, a això, he pogut treballar el tema del temps cinematogràfic.

Ens podries fer cinc cèntims d’això del temps?
Mira, és un tema que em vaig plantejar molt abans d’emprendre l’aventura del documental, i ara estic molt content d’haver-ho experimentat. Els mitjans audiovisuals actuals tenen una estructura estandaritzada fruit del llenguatge urbà. En comptes d’acompanyar un personatge en el seu desenvolupament emocional, et plantegen el seu consum emocional. I els mitjans audiovisuals en tenen gran part de culpa. Per això, jo em vaig plantejar un documental on poder ser conseqüent amb la forma temporal, més lligada als ritmes propis de la natura, amb els ritmes de la gent que no pas en com va avançant la seva història.

Tot i ser un tema molt silenciat i una producció petita, quina resposta has tingut de part de les institucions?
Cap.

Cap ni una? Ni d’aquí ni d’allà?
No, cap. Penso que a les institucions d’aquí hi ha una burocràcia cultural que no fa cap bé. Com pot ser que projectes com ara el meu, estimats, treballats amb cura i passió, potenciats, elaborats amb temps, amb contingut i amb estètica, puguin ser valorats o determinats per una persona que ni et coneix, ni sap en què treballes, ni com ho expliques?

Ni coneix la temàtica, segurament.
Doncs aquestes persones van controlant les subvencions i tota la burocràcia cultural. Això és terrible per un país.

El documental ha estat seleccionat pel Museu Reina Sofia de Madrid i s’estrenarà allà. Quina rebuda creus tindrà el documental?
Al Reina Sofia hi hem entrat perquè ens ho han proposat. Abans d’ahir van començar unes jornades europees que es diuen Campo Adentro, on per primera vegada s’intenten aproximar la realitat i l’alternativa que significa actualment el món rural. Hi haurà debats i d’altres activitats, entre les quals l’estrena de la pel·lícula. I em fa molta il·lusió que no només s’aturi aquí la cosa, perquè es donaran beques per artistes que faran un treball de recerca durant tot un any. I aquests treballs intentaran reflectir la importància del món rural en el mon urbà.

Gairebé és un marc fet a mida pel documental.
Lliga totalment. Quan m’ho van dir, també em van dir de portar-lo al museu d’art contemporani de Lleó, el MUSAC. No és un documental de masses, però a mi m’agradarien dues coses: a Catalunya hi ha un moviment de joves que estan veient la importància d’una agricultura pròpia que no segueixi les multinacionals, lligada a la terra, i lligada a restaurants de qualitat, etc… moviments ecològics molt interessats en aquest tema. Però, sobretot, m’interessa passar el documental al mon urbà.