Dijous, 23 de novembre de 2017 10:30 h


entrevista
publicitat


Germà Morlans ||Metge, cap de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital de Granollers

"Els millors corredors són aquells que es coneixen i saben quan han d'afluixar"

"El repte de la Mitja és si els organitzadors podran passar el testimoni als hereus"
Dimecres, 21.1.2015. 12:00 h
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
carregant carregant

El doctor Germà Morlans./Fotografia de Cristina Fernández.






Germà Morlans (Llinars del Vallès, 1956) és el cap de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital de Granollers. A més, ha estat al capdavant del servei de metges voluntaris de La Mitja Marató de Granollers des dels seus inicis, l’any 2007. Enguany, l’organització de la cursa li ha dedicat el Km. 9. Així, una placa situada al Passeig de la Garriga porta el nom del doctor, en agraïment a la feina feta per assegurar la bona salut de tots els corredors. –per Cristina Fernández.
 
–S'esperava el reconeixement que li han fet amb la dedicatòria del Km. 9 de La Mitja?
–En el primer moment que t’ho plantegen et surt un sentiment com de vergonya. Físicament és una peça de ceràmica que ara està ubicada al Passeig de la Garriga, i que queda per sempre. Per diferents circumstàncies he estat involucrat en moltes activitats paral·leles a la meva feina de metge, i que et reconeguin aquesta feina fa il·lusió. A més, a través del meu nom es reconeix la feina dels voluntaris, en nom d’ells vaig acceptar el reconeixement.
 
–Vostè ha estat al capdavant del servei mèdic de la cursa des dels seus inicis, com valora tot aquest temps de voluntariat amb La Mitja?
–El primer any, el 2007, vaig anar-hi sol i a partir de què vaig veure què hi havia per fer, es va crear un equip de voluntaris, entre el 2008 i el 2011. Van ser unes 21 persones de l’Hospital de Granollers. A partir del 2011 es va fer una valoració crítica i es professionalitza el servei, amb gent amb expertesa en medicina d’urgència, i ja no té una caire tan voluntari com el primer any. Això va ser perquè al 2011 vam tenir dues aturades cardio-respiratòries que les vam poder recuperar, però amb els equips d’emergència vam veure què havíem de millorar. L’organització, al principi, volia algú que estigués a l’arribada per dir què hi havia greu i què no. El primer any ja vaig veure que la majoria no tenia gravetat, però en altres casos, havia d’enviar-los a l’Hospital, de manera que en unes dues hores col·lapsava el servei d’urgències. Per això vam veure que havíem de muntar un hospital de campanya per atendre in situ i coordinar-nos amb els hospitals dels voltants. Tot això, com a metge, el que representa és que potser vas allà inicialment pensant d’una manera innocent i veus que no, que te’n pots anar a l’extrem de situacions greus i, amb bona fe, generar una sobrecàrrega en un espai curt de temps a urgències. Per tant, aprendre a organitzar és el que t’adones que has de fer, però clar, per això fan falta recursos.
 
–Com va néixer la col·laboració entre l'Hospital i La Mitja?
–El 2004, l’Hospital de Granollers posa en marxa l’Observatori de la Salut dr. Carles Vallbona, aquesta institució era un paraigua de tota una sèrie d’activitats per promocionar la salut, entre les que hi ha la col·laboració amb La Mitja. Així, la direcció de la cursa ens va demanar aquesta col·laboració, perquè fins llavors tenien les ambulàncies de la Creu Roja, com tradicionalment hi ha en les activitats esportives o concentracions de masses.
 
–Li ve al cap alguna anècdota d’aquests anys?
–Com a sanitari estàs en tensió, perquè la cursa comença a mig matí, però des que arriben els primers corredors fins als últims passen unes 3 hores, en les que estàs molt concentrat. Hi ha dues anècdotes, però, amb dos corredors d’elit. Aquestes persones estan preparades d’entrada, i en teoria, no et donen feina. Un any, però, hi va haver un noi marroquí que va quedar segon. El que li va passar va ser que va arribar a la meta totalment desfonat i només anava repetint ‘quería ganar, quería ganar’, perquè clar, el cervell quan està baix de sucre comença a no funcionar al 100%. Va forçar molt. Un altre any, quan els corredors d’elit ja havien arribat, van avisar urgent que un metge anés a la sala on estaven aquests atletes. Al final, era una llaga al peu, cap urgència. Però, clar, dins d’una cursa, en què els atletes d’elit van preparats, no t’ho esperes. Qui et dóna feina sempre és la massa intermèdia de corredors.
 
–Què n'opina de les curses populars?
–Sóc una mica crític, sembla que es llença a la gent a anar a córrer. Als campionats hi va la gent preparada i pot passar alguna cosa, però clar en una cursa en què hi ha 20.000 corredors, sempre hi haurà qui no està tant preparat.
 
–Creu que això passa a La Mitja, que s'hi apunta gent que força més del compte?
–A vegades no hi ha una preparació tan professionalitzada, tot i que la mateixa organització ja ofereix maneres de preparar-se, amb monitors i gent experta. Ara, el 100% de les persones que van a la cursa no tenen una direcció esportiva o de consells dietètics. Dins de la cursa hi ha els que estan molt ben preparats i els darrers, que s’ho agafen amb calma i no els importa trigar més. El tema està al mig, en els corredors de mitjana edat que van amb la idea de superar-se a ells mateixos. Aquests forcen molt i hi ha un punt que el cervell, com vas consumint sucre, comença a no funcionar bé, i arriba un moment en què no coordines i corres com un autòmat. És passar la línia de meta i automàticament comencen a vomitar, són uns 20 o 30, però els has d’atendre. Quan no controles la situació com a corredor, pot ser perillós.
 
–Què recomanaria a aquesta massa de gent intermèdia?
–L’ésser humà, en la seva concepció, està preparat per anar a córrer 20 quilòmetres? Jo crec que no. L’ésser humà està preparat per caminar 20 quilòmetres, perquè és com s’ha desplaçat des del principi. Potser pot córrer una estona curta, però no hi ha necessitat de córrer. Ara, que hem de fer exercici, sí, i que el millor exercici per mantenir un estat cardiosaludable és caminar, també. Lògicament, si pots córrer, li dones més potencia, però unes distancies adequades, després cal preparació professional. Els monitors saben valorar i aconsellar què pot fer cadascú i segons l’edat. Tota activitat física es pot fer amb qualsevol edat, però cal fer una revisió mèdica. Per tant, aquells que ho vulguin fer, que es preparin, que es deixin assessorar i que segueixin una alimentació adequada. A més, a partir de certa edat, allò de ‘a partir de los 40 años no te mojes la barriga’, si no has fet exercici, fes una revisió mèdica. Els millors corredors són aquells que es coneixen i s’adonen que no rutllen bé i saben quan han d’afluixar.
 
–Quin futur li augura a La Mitja?
–El futur el veig bé, perquè el córrer dins d’una organització ho fa més festiu, és una manera de socialitzar i dóna sentit a viure en societat. Ara bé, hi ha molta gent que he conegut al llarg d’aquest anys, el nucli que l’organitza, que tots ens anem fent grans. D’aquí a 20 anys, aquesta gent sabrà deixar als hereus l’organització de la cursa? Crec que sí, per l’ambient que he conegut, hi ha bressol.
 
–Professionalment ha estat lligat a l'Hospital de Granollers des que acaba la carrera. Què el va fer inclinar-se per la feina a les cures pal·liatives?
–Quan jo era estudiant de batxillerat, no tenia clar què volia fer, potser en algun moment per mimetisme amb el meu pare –que era el metge de Llinars– havia dit això de metge, però tampoc ho tenia clar. Així vaig anar a un centre per orientar-me, a veure quina professió podia triar. Van ser dos dies de tests, entrevistes... i em van dir que m’ho pensés si havia de fer carrera universitària, i que entre ciències i lletres, em dediqués més a les lletres. No per una gran vocació, sinó per mimetisme familiar, vaig acabar fent medicina. La carrera me la vaig treure amb l’esforç d’estudiar, però sense gaires dificultats, tot i que tenia certa por pel que m’havien dit. Dins de medicina, que hi ha com tres branques, vaig triar internista. L’any de pràctiques el vaig fer a l’Hospital de Granollers i ja des de llavors em van oferir fer guàrdies. Després ja vaig fer l’especialitat i es va posar en marxa el projecte de geriatria, al que em vaig unir per una oferta laboral, i m’hi vaig trobar còmode. Granollers va ser el primer servei de geriatria de Catalunya tal i com el coneixem avui dia. Al cap d’uns anys es va posar en marxa l’atenció de cures pal·liatives i el metge que havia manifestat alguna idea sobre això, vaig ser jo. Així, l’any 1997 em van encomanar el projecte. Ara, allò de què em van dir que metge no, que millor lletres, crec que potser no anaven tan desencaminats, perquè probablement la meva vocació és de comunicador. Part important de les cures pal·liatives és la comunicació, escoltar el malalt i la família i transmetre’ls què es pot fer. Als 59 anys me n’adono que aquella valoració dels meus 16 anys potser no estava tan desencaminada.
 
–Què diria que ha après d’aquesta feina?
–Molt. Sobretot a no tenir por a la mort. Diria que a la carrera no vaig sentir mai aquesta paraula, en canvi, a la primera guàrdia que vaig fer, se’ns va morir un nen de tres anys; un treballador jove, electrocutat; i, ens vam trobar un avi bronquític que sí que vam poder salvar. Vam salvar el més gran i el jove i el nen, no. Vaig pensar, si això és la medicina, plego. Al cap de poc, va ser l’accident de tren de les Franqueses, amb molts morts, se’m va morir gent als braços. Amb la geriatria he vist que la mort s’ha de saber gestionar i amb les cures pal·liatives se t’obre un món. Cada dia aprenc com podem arribar a acceptar que ens hem de morir. No sé quina cara hi posaré quan em toqui a mi, però voldria ser com molts homes i dones que he vist, que han acceptat la seva malaltia amb serenor i han assumit la mort. La mort en sí no pot ser dolenta, és una condició humana, tot i que pugui ser dramàtica la circumstància que l’envolta.



lectures 4481 lectures comentaris Afegeix comentari



comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament.
publicitat




editorials
doble fletxa 2.11.2017.

Amb el Govern legítim de Catalunya

El Govern de Catalunya ingressa avui a la presó en compliment d'un procés judicial en què se l'acusa de rebel·lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a d'altres moments dramàtics ... [+]




giny


Opinió








Llegir +


les mes
« Por tu apellido "Torrecilla"deduzco que eres catalana ...» La Catxaruda presenta la 1a mostra del ventre d’ossos
« La propietaria hace unas butifarras con sus propias ...» La Catxaruda presenta la 1a mostra del ventre d’ossos
« España te boicotea por tu boicot a la Guardia Civil ...» La Catxaruda presenta la 1a mostra del ventre d’ossos



publicitat




publicitat


publicitat





vallesfera


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès


Una empresa del grup
Som

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved