Super baner - 970x90

Dimecres, 13 de desembre de 2017 18:08 h


entrevista
publicitat


Assumpta Montellà||Historiadora, autora de '115 Dies a l’Ebre, el sacrifici de la lleva del biberó'

"Vull que els joves s'adonin que els soldats de la batalla de l'Ebre lluitaven per la llibertat d'ara"

"Era necessari que poguéssim explicar la història dels soldats de la lleva del biberó"
Dimarts, 25.3.2014. 06:30 h
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 6 vots )
carregant carregant

Assumpta Montellà






Assumpta Montellà, historiadora nascuda a Mataró i veïna de Cardedeu, acaba de publicar 115 Dies a l’Ebre, el sacrifici de la lleva del biberó (Ara Llibres). Es tracta d’un llibre que a través de testimonis directes i inèdits s’acosta a la batalla de la Guerra Civil més decisiva pels republicans, però ho fa des del vessant més emocional i humà. –per Cristina Fernández.
 
–El teu últim llibre, 115 Dies a l’Ebre, t’ha permès apropar-te a la Batalla de l’Ebre des del territori. Com ha estat aquest procés de documentació?
–Normalment sempre lligo la història amb el territori, perquè estant sobre el territori entens molt bé el que et volen explicar. Més la batalla de l’Ebre, en què les estratègies militars es basaven en passar un riu. Per a la part republicana, que és qui feia l’ofensiva, aquest riu va ser un enemic més. Per tant, anar a veure el territori, veure que l’Ebre fa 100 metres d’amplada i 8 metres de profunditat, em va servir per entendre que quan m’explicaven que no sabien nedar, allò fos un problema.
 
–Tot i que ja s’han escrit coses sobre la batalla de l’Ebre i la Guerra Civil, creus que encara hi ha molta part de la història que no sabem?
–Penso que faltava una part, que és justament la que he intentat fer. Sense cap pretensió, però pensava que era necessari que poguéssim explicar la història dels soldats de la lleva del biberó. Eren uns soldats molt joves, que podien explicar la batalla des d’una perspectiva més humana, podien parlar sobre les seves pors, la irracionalitat d’estar en una guerra que no els hi tocava fer. Els testimonis van explicar tots aquests sentiments quan recorden tot aquell infern.
 
–Volies fer èmfasis en la part més humana.
–Sí, m’interessava la part més vivencial d’una lleva de nois que eren molt joves i que no entenien perquè estaven allà. Tots recorden que van escapar-se de la batalla perquè no els hi havia arribat l’hora, però molts d’altres van quedar al camp de batalla i ara els volen recordar, sovint companys i amics que van haver de deixar.
 
–De fet, els testimonis que has aconseguit són inèdits. Com t’ho has fet per trobar gent que vulgui recordar de nou la Guerra Civil?
–Ha costat molt perquè són persones que no en parlaven a casa de tot el que van viure. Com a molt explicaven alguna anècdota, però l’amargor de la batalla, la por, el patiment, tot això els hi va costar molt d’explicar. Mica en mica, però, van anar entenent que calia arribar a aquest punt per poder explicar una cosa que mai ningú havia explicat, que és la batalla des dins, no des dels llibres d’història o des dels despatxos ministerials. És la batalla a peu de trinxera.
 
–Què és el que més t’ha cridat l’atenció de la teva investigació?
–Sobretot el sentiment de no voler tornar a recuperar aquella història. El sentiment dels testimonis que quan han parlat, em diuen: ‘ara tornem a tenir malsons’. Això és la prova inequívoca que la batalla els va marcar moltíssim, quan tens malsons vol dir que en el món real allò t’ha deixat pors. Van ser persones marcades, que van trigar molts anys en recuperar-se. Amb el pas dels anys havien més o menys normalitzat les seves vides, però ara tornen a tenir malsons i això em va atrapar molt perquè vaig entendre que això havia entrat molt endins de les seves vides. Aquells soldats havien sortit de casa amb 17 anys i havien tornat amb 28, havien perdut el millor de la seva joventut.
 
–Al llibre també comentes que la relació amb els testimonis no sempre ha estat del tot fluida. En general, encara és difícil parlar de la Guerra Civil?
–Sí, i més amb els homes. Jo sempre havia parlat amb testimonis femenins, aquí he hagut de canviar el xip.
 
–I com ha esta això?
–Difícil, perquè vaig haver-me de fer uns apunts del què era tota la litúrgia militar, de què era un batalló, una brigada, una divisió, una companyia. Em vaig aprendre totes les estrelles, de tinent, coronel, capità, general i una cosa que no he acabat d’entendre, l’honor militar. Però sí que és veritat que els homes són molt més difícils a l’hora d’explicar les seves emocions. Recordo quan vaig fer-li una pregunta a un testimoni per primera vegada, vaig dir-li: ‘vas tenir por?’ i em va respondre ‘por?, jo, no’. Llavors, vaig intuir que n’havia tingut molta. Al cap d’una setmana li vaig fer la mateixa pregunta i la seva resposta va ser: ‘por no, em vaig cagar a les calces’. Ells estan a un altre nivell a l’hora de poder explicar coses que siguin autèntiques, que fluïssin les paraules a vegades era el més complicat, perquè potser amb un gest o una mirada ja n’hi havia prou.
 
–Tenint en compte, però, que malauradament els testimonis vius de la Guerra Civil cada cop són menys, creus que s’arribarà a parlar amb normalitat sobre aquest fet que tant ha marcat la societat?
–Una guerra i, una dictadura com va venir després, necessita almenys tres generacions per superar-se, per sortir vacunats i sense por. Els que la van viure van passar molta por, els de després van estar marcats pel silenci dels que la van viure i a la tercera, sovint el silenci els ha portat a la indiferència. Això és molt dolent, perquè la indiferència no és bona per ningú. Tots aquells avis van lluitar per la llibertat, però no per la seva, sinó per la dels que vindrien després.
 
–Què voldries que la gent es quedés de la lectura del teu llibre?
–Sobretot voldria adreçar-lo a la gent jove. La generació de joves es pensen que els avis han estat sempre grans, i han d’entendre que nanos de 17 anys, a la seva edat, també tenien la seva edat, i tenien ideals i lluitaven per la llibertat que ells ara gaudeixen. Quan aquests soldats anaven a la batalla de l’Ebre, eren tan joves com ells, això és el que vull que entenguin els joves. A més, els testimonis del llibre volen que no s’oblidin els que no van tornar, perquè diuen que oblidar-los ara seria com tornar-los a deixar a les trinxeres.
 
–Continuaràs treballant en temes de la Guerra Civil?
–Bé, ara estem ja gairebé acabant perquè per llei de vida, queda poca gent viva. Però crec que em centraré en la generació del silenci, en els fills d’aquests, una història que també ha està molt de temps oblidada i que és l’entramat en els que ens sustentem ara. En la generació de la postguerra.



lectures 2281 lectures comentaris Afegeix comentari



comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament.
publicitat


giny


Opinió




Llegir +




publicitat



les mes


publicitat




publicitat




vallesfera


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès


Una empresa del grup
Som

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved