Dimecres, 18 d'octubre de 2017 01:59 h


entrevista
publicitat


Emma Vilarasau||Actriu i rapsoda a 'Els meus poetes', que diumenge presentava a Can Palots

"No sé perquè els joves no vénen a escoltar poesia"

"Martí i Pol era una persona excepcional, que no jutjava mai"
Dilluns, 10.3.2014. 13:45 h
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 5 vots )
carregant carregant

Emma Vilarasau, diumenge a Can Palots






Vuit poetes, una vintena de poemes i una hora per endavant. Així es presentava la tarda per a la cinquantena d'espectadors que van acudir al teatre Can Palots de Canovelles diumenge a la tarda. La reconeguda actriu catalana Emma Vilarasau va presentar el seu primer recital poètic anomenat Els meus poetes, una proposta molt intimista i personal de la mà del seu amic Xavier Bosch, que s'encarrega de fusionar la paraula amb la música. Els meus poetes neix de la passió i l'admiració cap a uns autors poètics. Es tracta d'un projecte de caire intimista protagonitzat per la veu i l'efervescència de l'Emma Vilarasau i la guitarra i la percussió de Xavier Bosch. Ambdós artistes aconsegueixen absorbir la ment dels espectadors al llarg de tot l'espectacle, que es caracteritza per oferir un repertori de poemes que han marcat la vida de l'actriu catalana a partir d'una escenografia senzilla on les paraules i la música es fusionen i traslladen als oients cap als sentiments que van moure als poetes per a escriure cadascuna de les poesies. Somriures, tensió i alguna llagrimeta van ser les sensacions que van predominar al llarg de tot el recital. –per Laura R. Moreno

–D'on surt la idea de crear un recital de poesia?
–La poesia m'encanta perquè penso que amb el mínim de paraules aconsegueix arribar al màxim de sentiment i d'emoció, cosa que trobo molt difícil de fer i quan arriben és meravellós, és com la música: et toca i et trasbalsa. Llavors vaig fer una tria de poetes, vaig trucar al Xavier que ja m'havia acompanyat en algun espectacle i li vaig preguntar què li semblaria que ens preparéssim un espectacle. En definitiva, va néixer de la necessitat de compartir poesia.

–Molts actors manifesten la seva admiració cap a la poesia.
–Va més lligat que en un cantant o que en un escriptor. El gust de dir la paraula, el plaer de dir-la i traspassar-la és el nostre ofici. Normalment, ens agrada recitar poesia.

–Què et fa més respecte, el teatre o la poesia?
–Tinc respecte a tot perquè tot és difícil d'aconseguir. El teatre el tinc més per la mà, però també em fa por cada vegada que em presenten un personatge. La poesia té unes regles, un ritme intern que no pots trencar (o sí). Hi ha moltes teories sobre com s'ha de dir, però al final he arribat a la conclusió que tothom ho ha de fer com li doni la gana. Penso que els poetes han de ser conscients de què quan fan una obra, passa a ser del públic, de qui la llegeix. Quan vaig començar a dir poesia era molt respectuosa i intentava fer arribar les paraules de la manera més neta, sense interpretar gaire, molt clara… Amb el temps, això a mi m'ha anat canviant. Jo crec que hi ha poemes que tenen un sentiment molt fort i que aquest sentiment s'ha d'expressar. Tot neutre o casi neutre no es pot dir... Penso, eh? I jo cada vegada em deixo anar més, hi poso més emoció perquè ho sento així. Estic cansada de tirar les regnes enrere i dir 'No, no, no...'; ho faig com a mi m'agrada fer-ho i si els puristes em diuen que així no es llegeix, doncs no la ser llegir.

–Hi ha algun poema dels què recites pel què tens predilecció?
–Tots m'emocionen molt. Hi ha quatre catalans i quatre castellans perquè la poesia no té idioma. M'encantaria llegir alguns de francesos però això ja se m'escapa de les mans. Hi ha una dona, Chantal Maillard, que va néixer a Bèlgica però que ara viu a Madrid que ha tingut una vida molt escarmentada i té un poema meravellós que el situem a meitat de l'espectacle que es diu Escribir. És llarg, dura uns quinze minuts i en ell es reflexen tots els motius pels quals escriu. Escriu per vèncer la por, per comunicar-se, per escampar l'angoixa, per reconvertir el llenguatge i dir la veritat... Té un ritme trepidant i connecta molt amb mi perquè mentre llegeixo Escribir para... penso en 'Interpretar para...'. Crec que totes les arts es fan per allò que ella diu que escriu. Després hi ha un que m'acompanya des de fa molts anys que és Lletra a Dolors de Miquel Martí i Pol.

–On se situaria el punt àlgid d'Els meus poemes?
–Tot l'espectacle va in crescendo. Comencem amb els poemes de la Montserrat Abelló que són curtets i parlen de coses molt senzilles. Després, seguim amb Palau i Fabra que és molt més introspectiu i particular. Seguim amb Joan Vinyoli i acabem la secció catalana amb Miquel Martí i Pol. Escribir se situa a la meitat i és un punt molt àlgid, però també l'és el del Miquel perquè en Xavi fa dues cançons amb dos poemes seus. Tot i això, seguim creixent després de la Chantal perquè és el torn de Pablo Neruda, Jorge Luís Borges i Mario Benedetti, que és com acabem. El final es troba molt amunt i plagat d'Alegria.

–Com et sentiries si els poetes als que fas referència assistissin de públic al teu espectacle?
–Em sentiria molt nerviosa [riu]. Vaig fer un recital davant d'en Miquel [Martí i Pol] fa uns quants anys amb en Xavier. Ell era molt respectuós, sempre li agradava tot. Ell deia: “Jo, un cop ho he escrit ja no em pertany”. Era molt agraït i tenia una mirada d'il·lusió de nen que acaba de descobrir alguna cosa. Era una persona excepcional, no jutjava mai...

–Quina és la reacció del públic quan veu Els meus poemes?
–Hi ha un gran silenci i molt respecte. Hi ha gent que s'emociona, que li toquen els poemes. De vegades sortim i ens diuen: “Ostres, m'heu fet plorar amb aquest poema!” i penso: “Què fort, que un poema que comença i acaba en poc temps tingui temps d'arrancar una emoció”. És un públic d'edat avançada, no sé perquè els joves no vénen a escoltar poesia.

–Per què creus que als joves no els hi crida tant la poesia?
–No ho sé, crec que la poesia és una cosa d'adults. Requereix una atenció i una concentració més gran que el teatre i un enteniment que és més d'una reflexió més adulta. Als joves potser els interessen les coses més immediates. S'hauria d'investigar això [riu].

–I tu... Escrius poesia?
–No! La bona poesia és molt difícil d'escriure. Té moltes regles i és ajuntar poques paraules que tinguin al darrera un univers. Això només ho poden fer els grans. M'agradaria escriure, però tinc molt de respecte per la literatura.

–Paral·lelament a aquest espectacle també estàs amb Barcelona. T'aporta el mateix benefici emocional que Els meus poemes?
Els meus poemes és la primera producció que faig. Tot ho he triat jo, juntament amb en Xavi clar i m'aporta molt bones vibracions. Barcelona és un altre tipus d'espectacle i produeix reaccions molt diferents al públic. No es poden comparar però els dos m'encanten. Tinc molta sort!

–Tens alguna mania o ritual abans de sortir a escena?
–No, tinc la rutina de col·locar-me en el personatge. Cadascun em demana coses diferents. Per exemple, a Barcelona m'he de mentalitzar que vinc de París, que acabo de fer un viatge en tren i em vaig posant en aquesta tessitura per trepitjar l'escenari però no és una rutina, és a dir, cadascuna depèn de com l'he assajat i del què el paper em demana.

–Amb quin personatge de tota la teva trajectòria et quedaries?
–Cadascún te l'estimes per alguna cosa, tots els personatges t'ensenyen i els hi estic molt agraïda.

–Diries que hi ha algun en especial que tingui moltes similituds amb l'Emma Vilarasau?
–Tots tenen coses meves i coses de l'autor. Tot i així, per exemple, Carta a una desconeguda no és que fos jo, però m'agradava molt aquella dona. Tots tenen moltes coses meves perquè sóc jo qui els hi ha donat vida. Sóc una persona molt visceral i emocional i dono forma als personatges partint d'aquesta base.

–Recentment has estat guardonada amb el Premi Jordi Dauder a la creativitat en el cinema català que atorga la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya. Què significa per a tu aquest premi?
–Jo tinc una relació rara amb els premis... No m'agraden i no sé explicar perquè. Quan me'l donen em fa il·lusió però després penso que he d'anar a recollir-lo i tota aquesta parafarnalia no m'agrada gaire. Però, dit això, jo vaig treballar molt amb en Jordi i el vaig estimar molt perquè era un tio meravellós, un apassionat. Tenia molta il·lusió per la feina sempre i era un home molt especial amb el que vaig treballa molt a gust a Nissaga de poder. Malauradament va marxar massa d'hora i vaig acceptar aquest premi perquè venia d'ell i perquè ell en aquest festival s'havia implicat molt. Si no, no crec que l'hagués acceptat.

–Quins altres projectes tens en ment?
–Ara començo a assajar un monòleg del Samuel Bequett que es diu Els dies feliços que és una passada, amb el Sergi Belbel i l'Òscar Molina, que estrenarem el dia 15 de maig la sala de Gràcia del Teatre Lliure i per la temporada vinent tinc un projecte teatral molt maco que no puc dir, però que em fa molta il·lusió.



lectures 3585 lectures comentaris Afegeix comentari



comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament.
publicitat




Opinió


Llegir +











Llegir +


les mes
« Por tu apellido "Torrecilla"deduzco que eres catalana ...» La Catxaruda presenta la 1a mostra del ventre d’ossos
« La propietaria hace unas butifarras con sus propias ...» La Catxaruda presenta la 1a mostra del ventre d’ossos
« España te boicotea por tu boicot a la Guardia Civil ...» La Catxaruda presenta la 1a mostra del ventre d’ossos



publicitat




publicitat


publicitat





vallesfera


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès


Una empresa del grup
Som

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved