Dissabte, 21 d'octubre de 2017 07:02 h


entrevista
publicitat


Pare Manel||Sacerdot a Nou Barris, treballa amb col·lectius marginats

“Si la gent es mor de gana no busquem raons sinó solucions”

"La crisi ha augmentat la demanda d'ajuda, de 120 nens acollits hem passat a 200, i 100 estan en llista d'espera"
Dimarts, 5.3.2013. 10:00 h
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
carregant carregant







Manuel Pousa, més conegut com Pare Manel, ha realitzat la seva tasca religiosa a Nou Barris, on la realitat marginal de joves i nens el va empènyer a crear una fundació que lidera projectes d’acció social i educativa. L’atenció als sectors socials més vulnerables dels barris de Verdum i Roquetes i la seva tasca a presons ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla de la Ciutat de Barcelona. Fa uns dies oferia a la Sala Fiveller de Mollet la xerrada Per què hi ha marginats?
 
–Què fa que existeixin marginats?
–No sé què ho fa, però l’única resposta és afrontar-ho. No hem de buscar raons extrahumanes per explicar-ho. No busquem raons. Si la gent es mor de gana, busquem solucions.
 
–Vostè lidera la Fundació Pare Manel. Quina és la seva tasca principal?
–La Fundació és una història de barri que neix a una parròquia on aterro el 1976 (església del Verdum).  Ofereix atenció a la infància, adolescència i joventut als barris de Verdum i Roquetes i voltants, i a altres aspectes d’exclusió social com són les presons, en els quals alguns ens hi dediquem per vocació. Un 75% del pressupost és dirigit al projecte d’infància i joventut, i un 25% per a col·laboració i treball a presons.
 
–Quines necessitats tenen les persones ateses per la fundació?
–Gairebé sempre són necessitats econòmiques. Tot i així, potser un dels problemes d’aquestes persones és que no han tingut unes bases educatives clares durant la infantesa. El que necessita un infant és tenir l’experiència d’estimar i ser estimat. Si una persona no ha estat feliç, volgut i cuidat difícilment podrà arribar a ser una persona normal, capaç de viure en societat.
 
–Poden haver altres factors...
–Sí, per exemple, la droga ha produït unes situacions irreversibles de conducta i economia al personal. No hi ha receptes ni hi ha fórmules. Educar és estar al costat de la gent i créixer amb ells, aprendre i fer un seguiment de manera conjunta.
 
–Quins projectes dueu a terme?
–Per a infància i joventut fem programes de reforç escolar, de lleure educatiu, d’esport i d’inserció laboral. A les presons realitzem activitats lúdiques, ajudem a gent que estudia i a la reinserció social. De manera paral·lela, i com a vocació personal, ofereixo aixopluc al rectorat de la parròquia on em trobo ara (Nou Barris) a persones en procés de reinserció social.
 
–La fundació també vol fomentar el desenvolupament comunitari. Com s’assoleix el sentiment de comunitat amb el seu projecte?
–A la fundació hi ha més de 60 voluntaris, gent amb molta sensibilitat que es reuneix, no fruit d’un determinat proselitisme, sinó per fer el bé. I això fomenta un sentiment de comunitat. Aquells que tenim més sort, més recursos i més educació hem de ser conscients que el tenir no és un dret, que s’ha de repartir i així reforçar el sentiment de comunitat. El fet d’aportar tot el que puc o el que sé fer a la comunitat és trobar el camí de la llibertat i el sentit de l’existència. Aquesta comunicació i solidaritat forma part de l’instint més essencial de l’ésser humà.
 
–Com es financia el projecte?
–Bàsicament amb aportacions de particulars i entitats privades com La Caixa, que és un gran pilar. Hem tingut sort amb el suport d’amics artistes i cantants, com Pepe Rubianes, i amb la realització dels festivals, que cada any ens aporten recursos.
 
–Quins han estat els efectes de la crisi envers el seu projecte i les persones que reben el seu suport?
–Les aportacions d’entitats oficials i d’alguns particulars s’han reduït. Però el que més ens angoixa és la quantitat de demanda que produeix la crisi. Com a exemple, cada estiu teníem entre 120 i 130 nens acollits i l’estiu passat en teníem 200 i 100 en llista d’espera. Els nens del barri que acollim tenen la necessitat de distreure’s i alimentar-se. Nosaltres ja procurem atendre a qui més ho necessita, però no som infalibles. Hem de ser molt hàbils per no perjudicar i escoltar frases com “li dónes a l’estranger i a mi no em dónes”.
 
–Quin paper juga l’Esglèsia davant d’aquestes persones?
–L’Església és un món molt complex; hi ha de tot. Però l’Església és l’essència del nostre plantejament vital, d’ajudar a qui ho necessita. Hi ha moltes iniciatives. Això no justifica els defectes que podem tenir com a Església. Quan em critiquen coses de l’Església, he de reconèixer que són defectes que hem tingut i que tenim.



lectures 2812 lectures comentaris Afegeix comentari



comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament.
publicitat




Opinió


Llegir +











Llegir +


les mes


publicitat




publicitat


publicitat





vallesfera


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès


Una empresa del grup
Som

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved