Super baner - 970x90

Divendres, 15 de desembre de 2017 22:28 h


entrevista
publicitat


Isabel-Clara Simó||Escriptora veïna de l'Ametlla del Vallès i autora d''Els invisibles'

"He pensat en les persones que fan actes d'heroisme i que no són aplaudides"

"La literatura desperta emocions, però no és un estri utilitari"
Dilluns, 25.2.2013. 13:30 h
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 6 vots )
carregant carregant







Isabel-Clara Simó, una de les escriptores més influents de la literatura en català i veïna de l’Ametlla del Vallès, acaba de publicar Els invisibles, una novel·la que s’acosta a tots aquells ignorats de la societat i que ho han estat al llarg de la història. En aquesta obra simbòlica i metafòrica hi caben des de les dones a les classes populars, passant per les nacions sense Estat. –per Cristina Fernández

–Com veu el panorama literari del Vallès Oriental?
–Estan sortint valors. El nivell de poesia és força bo, el de prosa no destaca tant. Hi ha una tradició molt profunda al Vallès Oriental, aquí a l’Ametlla estem molt orgullosos del Xammar, però tenim molt bons escriptors en la nostra tradició. No ha d’estranyar que apareguin noms de tant en tant perquè és plausible.

–Ara mateix també està presentant la seva darrera novel·la, Els invisibles, una obra coral formada per personatges que d’alguna manera són invisibles per les elits. Qui són aquests invisibles?
-Dono llibertat de triar-ho, perquè per exemple, les dones som invisibles en la història. Si mirem què ha anat passant, resulta que les dones han estat silenciades, però no només elles. També els països sense Estat són invisibles, i resulta que han fet algunes coses que no es coneixen. Per exemple, Catalunya va ser la primera democràcia d’Europa, però en tots els manuals figura que va ser Anglaterra… Doncs, no senyor! Catalunya va ser abans, però com que no tenim Estat, som invisibles. I també són invisibles les classes subalternes, que diu en Raimon, els treballadors. Quan es fa una catedral es parla de l’arquitecte, però no dels manobres que de vegades són molt intel·ligents i gràcies a la seva saviesa l’edifici ha aguantat.

–Llavors, podríem dir que Els invisibles té una connexió volguda amb el moment actual de crisi?
–No tant, perquè vaig estar uns 4 anys escrivint-la i vaig acabar-la fa aproximadament 1 any. Llavors, quan jo vaig començar a escriure la crisi era una cosa molt incipient, però mira com són les coses que la realitat a vegades supera la ficció.

–No s’ha inspirat, doncs, en el moment que viu Catalunya?
–En la part històrica de la situació catalana, sí; però no en la part més contemporània que vivim.

–També ha dit en alguna ocasió que Els invisibles és molt simbòlica i metafòrica. En què pensava mentre construïa la trama?
–En aquelles persones que són capaces de fer un acte d’heroisme, o un acte d’abnegació, bondat o artístic, o professionalment molt bo, i que, en canvi, no són aplaudits, no són celebrats. I són celebrades al seu costat unes mediocritats –o no mediocritats–, però hi ha alguns condemnats a no figurar, a no existir. Això és tant injust. Et preguntes per què tant de lluentor a un mediocre i tanta invisibilitat amb persones que valen molt. En part és qui s’acosta més a la flama del poder i qui està més lluny.

–Creu que això es pot revertir?
–Em temo que això té un difícil adobador. Quan vam inventar la democràcia es pensaven que realment el poder era del poble, i com era del poble, era una situació igualitària. La realitat, però, ens ha demostrat que no som iguals, diguin el que diguin les lleis, perquè les lleis sí que són igualitàries, però homes i dones no vivim igual, no tenim els mateixos drets laborals ni de res, i igualment les classes socials. En els codis judicials no apareix la paraula classe social i, tanmateix, sí que hi ha classes socials, mare de déu si n’hi ha!

–En Els invisibles també es qüestiona el paper de les forces de seguretat, la llibertat individual o la política, està en un moment professional en què en lloc de respostes, encara es fa més i més preguntes?
–Bé, crec que estic condemnada a fer-me preguntes tota la vida, per la meva formació de filòsofa i segurament per tarannà personal. Sempre trobo moltes més preguntes a fer que no respostes a obtenir. Crec que si no fem preguntes les respostes soles no vénen. El primer pas per tenir respostes és fer preguntes, el que és una mica desesperant és que les preguntes no sempre generen resposta i això a vegades és depriment, però això no obsta per continuar fent-les.

–Concep aquest llibre com una obra de maduresa?
–Evidentment sóc una persona madura, força madura, perquè tinc 70 anys i pel que fa al temps que escric podria dir sense vanitat que tinc ofici perquè fa molt que m'hi dedico. Ara bé, si estic bé o malament això no m'atreviria mai a dir-ho i si les meves obres són més o menys madures, no ho sé. Per un costat, la literatura més ingènua, amb menys ofici, té una frescor que les obres de maduresa no tenen. I les obres de maduresa tenen més reflexió, però això ho ha de dir sobretot el lector, el mateix escriptor és molt difícil de dir.

–Comentava que ha estat uns 4 anys escrivint Els invisibles, està contenta amb el resultat?
–M'és molt difícil de contestar perquè m'ho pregunto a mi mateixa una vegada i una altra, i sempre acabaré dient 'ja n'hi ha prou, no li pegues més voltes, dona-ho per fet' perquè és molt angoixant. Encara ho pots millorar? I sempre et contestes que sí, i repeteixes el capítol i el llegeixes en veu alta i sempre acabes una mica insatisfet.

–A vostè quin és el motor que l'empeny a escriure?
–Una mena de malaltia de la qual ja parlava Josep Pla, i és que tenim la necessitat d'escriure. El dia que no escrius estàs de mal humor, estàs deprimit, és com una mena de necessitat vital. Sense escriure no podria viure, bé, viure sí, però sense un mínim d'estabilitat emocional i de sempre escric a un ritme que és superior al que volen els editors.

–Què li agradaria que quedés al públic després de llegir Els invisibles?
–M'agradaria que es fes preguntes, interpretacions personals, perquè llegir és un acte de creació, el lector és l'intèrpret de l'obra per sobre de les intencions de l'autor.

–Per què hauria de servir la literatura?
–Crec que la literatura no serveix per a res, no és un estri utilitari. Una minipimer, un microones, una fregona... tot això són coses útils, però les arts no. Crec que la literatura és un art encara que se li digui molt sovint que és un entreteniment. Ens proporciona dues reaccions, que no són útils, però sí humanament necessàries. Una és el gaudi estètic i la segona és que desperti una reacció emocional o bé racional, la literatura desperta emocions de tipus artístic, però no utilitari.



lectures 3759 lectures comentaris Un comentari



comentaris
comentari
1 - Josep Pages Canaleta
CARDEDEU
26 de febrer de 2013
17.32 h

ISABEL Tu no paris de escriure llibres i de defensar a Catalunya ara més que mai Catalyunya necesita de les seves valentes dones he que faixin sentir la seva veu CALLAR ES DE COVARDS Cuan sa ataca a Catalunya Les persones Invisibles com les persones voluntarias son persones que fam molt per el Pais sense esparar res del Pais ni dels seus ajuntamentes . ELS INVISIBLES Per mi son persones que fam cosas gratis per el seu pobl... Llegir més



Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Comentari inadequat   abus

5 -10 -20 -tots
1



comentaris El comentari s'ha enviat correctament.
publicitat


giny


Opinió




Llegir +




publicitat



les mes


publicitat




publicitat




vallesfera


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès


Una empresa del grup
Som

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved