Despertar (dins) de la crisi

La vida a voltes et duu a situacions que no esperaves, i la crisi, amb el seu espetec, obliga a obrir-se de mires i a deixar de banda 'exigències' que fins ara podíem tenir com a assegurades i potencialment òbvies. Ara, en canvi, ens ho juguem tot en cada currículum, en cada conversa, en cada passejada, en cada aparador, en cada trucada...sabent que just trepitgem l'alfombreta que ens dóna energia per a sortir de casa, hem d'estar a punt per a una dura batalla que ens pot menar al més imprevist! De fet, fins estant a casa...amb l'ordinador, els cvs i les cartes de presentació, els videocvs, els xings, Linkedin, 2.0 ....sembla que  la perfecció i el perfil més adeqüat (o qui sàpiga vendre'l/-la millor) hagin de ser la nostra imatge....i això pot ser una tasca tant enrevessadament llarga, en aquest mar de portals i xarxes internàutiques que ens pot dur a perdre'ns en un mareig que ens faci morir hores sense acabar amb res concretat...

I això condueix a imatges anecdòtiques que ens duen a fer maratons per atrapar un telèfon que acaba plantant-nos, o intentar trucar a un número desconegut del que n'hem rebut to, i n'esperem un altre immobilitzad@s al costat...

Recórrer aquesta distància de la "feina de buscar feina", com la va anomenar un amic, és un gest tragicòmic a cada pas. I aquesta cursa d'obstacles es va engrossint a cada nova cantonada, perquè les situacions inconnexes i surrealistes són el pa de cada dia.

Llevar-se cada matí amb la voluntat d'organitzar aquesta recerca no és senzill. Cal planificació, paciència i sobretot, no caure en una moral baixa. Com llegia fa poc, és com una cursa de fons, en què, com una competició, la fortalesa mental és fins i tot més important que la física. 

Perquè és vergonyós que les persones haguem de sentir-nos poc útils ja que no tenim feina, ja que no treballem, no guanyem uns diners i per tant no consumim...que és el què la societat ens vol vendre. És trist veure persones que ja no saben on buscar, on mirar ofertes, a on trucar a portes...i que cauen en un sentiment que ho és tot, menys positiu i humà. 

Ja que parlen d'atur, de sous, de prestacions...i les boques s'omplen de xifres, de números, de cadenes, d'estadistiques...però aquestes estadístiques, cadenes i números les formen persones: amb un rostre, un nom i una història, noms i cognoms en veu alta, tu i tu que coneixem del nostre dia a dia. A voltes, doncs, sols cal fixar els ulls en aquells i aquelles que ens envolten. Subjectes amb uns projectes, amb unes habilitats i capacitats, amb una formació i una voluntat de treballar i de guanyar-se el dia a dia amb dignitat i justícia.

En cada persona, en cada recerca, hi podem atansar la mà. Només fent-nos recobrar la confiança, despertar i veure que cadascú som individus amb una dignitat i uns valors intrínsecs, que podem ser útils a la societat de moltes maneres; només així, veurem que la feina és vital, però que no ens ha de fer treure el punt de mira a allò més important, que és viure amb dignitat, alegria i solidaritat.

Crisi és parlar d'històries de lluita, de problemàtiques que cada cop s'agreugen més, en fi...de testimonis d'aquesta crisi que l'han creat uns i unes quant@s, i que com sempre, pateixen uns i unes altres. Obrim els ulls a la nostra vida quotidiana, a cada persona que ens creuem, a cada amic/ga, familiar, conegut/da...perquè la vida és per a viure conjuntament, no per a sobreviure sobre els i les altres.

Que la crisi no ens paralitzi, sinó que ens posi en acció!!